Estimat lector:
Sàpiga vostè que és sincerament benvingut al número 2003-II de Revista per a heterodoxos.
 

Aquest primer de maig del 2003 del calendari occidental, a més del primer dia del mes, és el Dia Internacional del Treball, dia de reivindicacions de caràcter social i laboral a tot el món; és el dia d'obertura del nou número de Revista per a heterodoxos, amb la qual cosa queda clos i a la seva disposició el número 2003-I; però sobretot és un altre jorn d'ocupació militar i d'amenaçes. Nosaltres celebrem aquest primer de maig i protestem contra la guerra i contra els tres governs que l'han volgut: el d'Espanya, el del Regne Unit i el dels Estats Units, i ens divertim i prenem el sol, i després, a la nit, tornem a casa a dormir i a besar els nostres fills i els nostres marits. A l'Iraq avui, a Jugoslavia o a l'Afganistan des de fa més de temps, hom mira al cell d'aquest primer de maig i recorda que d'allí ha vingut el càncer dels infants del vecindari, hom veu les ruïnes on reposen els braços i els germans del fill dels veïns, i hom sap que tot això és el concepte de democracia promogut pels governs dels països que celebren aquest jorn.
 

En aquests darrers mesos, el govern d'Espanya ha fet un paper internacional de ridícula submissió a les voluntats bèl·liques del govern dels Estats Units. Als altres països s'en riuen, àdhuc als països con governs partidaris de la guerra. I al govern hom es sente ofès perquè l'estat espanyol s'ha tornat menyspreable, i s'el menysprea. I al govern hom es sente ofès perquè els ciutadans de totes les edats i condicions han sortit als carrers a dir que un govern que parla de morts necessàries i de destruccions inevitables i s'alegra pels contractes per construir noves refineries sobre cadàvers llunyans ja no governa més en llur nom. I al govern hom es sente ofès perquè sobre cada cop de porra de la policia del govern hem edificat una festa de veus, cossos i paraules per a tot el món, fins a tal punt que la lluita de mots i cançons dels ciutadans de les ciutats d'Espanya, encapçalades per Barcelona, ciutat lliure, s'ha tornat exemple mundial d'alternativa per a construir la pau: alçar la veu pels carrers i fer de cada dia un joc de música i petons davant de la cara dels policias del govern transformats en gossos de silenci.
 

I al govern hom es sente ofès perquè hi ha tanta gent que anomena les coses per llur nom, i el govern vull fer callar les veus que diuen "assassí" a qui assassina. Aquest mot no es pas una calúmnia quan es diu a qui fa això que significa. El soldat que hi va i dispara la seva pistola i assassina altres persones és un assassí. El ministre que mana anar-hi al soldat i assassinar hi té sobre les seves espatlles tots els assassinats del seu soldat. Això diuen els ciutadans d'un món transformat darrerament en milers de Barcelones. Això diuen a la pàgina http://www.noalaguerra.org/ que el govern d'Espanya ha volgut fer tancar amb l'argument que el calumnia anomenant-lo assassí. Qui roba és un lladre; qui assassina, un assassí. Hi ha lladres que mai no tocan una pesseta, i hi ha assassins que mai no han tingut sang a llurs mans. Això és una realitat que al govern d'Espanya no li agrada escoltar. "Assassí" es una condemna. Tanmateix, no és pas una calúmnia.
 

Qui és un assassí, ho va explicar també el papa dels catòlics quan va dir que tota guerra es un crim i que no hi ha guerres justes, i que no hi ha guerres humanitaries, i que no hi ha pas guerres alliberadores: sols hi ha guerres on les persones moren, on les persones sofreixen, on les persones acaben plenes d'odi i de dolor. El papa dels catòlics ha fet oir la seva veu més alta que mai. Molt més alta que tantes altres vegades que no ho va fer segurament confiant en la bona voluntat dels governants del món.
 

Aquesta vegada el papa dels catòlics ha volgut fer-se oir dir la veritat, i l'ha dit, i s'ha fet oir. I l'ha dit amb els líders d'altres religions cristianes. I els protestants i els catòlics han volgut parlar amb una sola veu i ben junts precisament a Anglaterra. Els representants de les institucions dels homes han fet una guerra i han assassinat una a una milers de persones, cada una con la seva història i els seus petits dolors, invocant contínuament el nom de Déu. I el papa i els líders cristians de aquí i d'allà, representants de Déu, han parlat continuament dels drets humans reconeguts per la legislació internacional, la legislació dels homes, i el papa i els altres líders dels cristians han parlat de pau, de vida, en el nom dels homes. I tots diuen el mateix: no es pot usar el nom de Déu, sigui el que sigui, per assassinar. I tots diuen que aquell que mata en nom de Déu, a més d'un assassí, és un mentider i un farsant. Vulgui Déu que hagui arribat el moment al qual calgui escoltar els líders religiosos com a valedors neutrals de les coses més sublimes de la legislació humana. No hi ha més mal que això que ens arrenca la vida. I la guerra ens assassina tots.
 

Estimat lector, estimat ciutadà lector, sàpiga que el déu mercat és la preocupació fonamental en temps de guerra. Els infants morts sense peus, els infants vius sense braços, pares ni germans, no són tan importants com el preu del petroli. Pels carrers del món, transformat en una gran Barcelona, hem dit que no volem guerra, ni govern, ni mercats que tallen braços d'infants en el nom del preu del petroli. Que no volem governs responsables de morts en nom del déu mercat. Visca els reis, visca els reis que solo serveixen per ésser símbols absurds de convivència; visca els reis que s'en riuen quan els governants dels Estats Units agraeixen la seva voluntat de guerra al "president de la República Espanyola"; visca els reis que solo escoltan les veus i la música dels que cantan cançons amb intenció d'ofendre.
 

Avui que Barcelona és el món de les persones que no volen la guerra, avui que Barcelona és el món d'aquells que lluitan contra la mort amb festivals de vida, avui que Barcelona és el món de quins volen tenir dos braços i dos peus fins i tot contra els desigs del mercat, fem la nostra proposta: ciutadans del món, elegim cada dia el nostre rei, el nostre rei de Barcelona, siguem tots nosaltres el rei de Barcelona, i, com a reis, plantem-nos davant els nostres governs i riguem de les pistoles, i riguem dels cops de porra de llurs gossos de silenci, i riguem de llur mercat que ens esclavitza, i visquem davant llurs ulls, i riguem, i riguem, i riguem.
 

Estimat lector, estimat rei de Barcelona, sigui sincerament benvingut al número 2003-II de Revista per a heterodoxos.