El barri té més de quarant anys, però jo sento com si les meves trepitjades fossin les primeres. Al tombar la cantonada m'ajupo i prenc alguna flor els dies que el sol les obre. Floretes blanques, roses i morades. Separades unes d'altres, l'una aquí, l'altra allà. Es pot sentir rompre's la tija, com rompre un pel, o com la pell quan et talles amb el coltell negre de la cuïna. Amb ell em vaig fer el primer tall, al polze, me'n recordo encara. Un suc de taronja de tardor, taronjes àcides, gairebé difícils de menjar de ácides, i el dit malament posat en el mal lloc, i la pell que es rompia com la tija d'una flor i es tornava roig intens i clar. Un primer sang de flor.
 

El barri mai no ens prometia cap cosa. Només anavem d'escala en escala. A la següent plaça sempre es veía alguna cosa prohibida, i la volíem fer perqué està prohibida. Poc a poc. És la forma de prohibir les coses. Poc a poc les hem convertit en els nostres costums. Assegudes per les escales amb les mans negres d'aixafar escarabats roigs i veure passar les calçes de les nenes d'uniform. Algú deía que els escarabats roigs eren dolents. Els aixafàvem per aixó. Encara que ningú no ens ho agraiés. Algú ens deía que no es miraven les calçes de les nenes d'uniform. Saltava un líquid marró, sang d'escarabat. Jo sabia que aquell no era el color del meu sang, ni el dolor del meu sang, i sabia que el meu sang era àcid i amarg com la pell de la toronja i cóm serien les taques en les calçes de les nenes d'uniform.
 

Els escarabats roigs inundaven la primavera d'escales entre les places que formen els blocs del barri. Els graons i els nens en patins, a la plaça de dalt, i el passadís dels portals ocult per la bardissa davant de les escales, a la plaça d'avall. Allí viuen els escarabats roigs, en petits nius als amagatalls de les escales, entre les places. Qui es cria a les places no surt mai del barri. Els nens terminen tapant llur niu amb pals, amb pedretes, i el pessigolleig a la panxa anuncia un esdevenidor escrit ja des de sempre. Les sabates de sivella i la faldilla del vestit amb mitjons blancs teixits amb la caligrafia dels augurs. Era imposible tornar a casa amb els mitjons pujats i els genolls sense ferides. Crostes anyenques.
 

Quasi mai no passa gens. Tombar la cantonada i entrar al portal, els dos graons, la terra ficada a la sola de les sabates. En les primeres sabates de cordons, un hivern amb dits feixucs encara i una vergonya de desitjar que no es deslliguin mai, que es quedin lligats per sempre i ningú no sàpiga, ningú no cregui, ningú no pensi. Tots se n'adonarien de seguida perqué les filoses que filen les notícies giren més depressa que la més veloç de les carreres pel teixit de carrerons i places del barri. Totes les terraces i els davantals i les amples cintures i els geranis i les barandes verdes dels balcons petits i els porticons verdes de xapa de les cases baixes i els gots de vi i els avis a les taules i el dòmino i el toro del bar i tots miren la vergonya de cordons deslligats ho vull així, perqué no tinc por i si he d'ensopegar-me serà cosa meva i sang meu el que es derrami sobre la terra. Vergonya madrastra de tots els sangs que banyen aquesta terra, sagrada de sang vertit sobre ella.
 

La vergonya. Els cordons deslligats gairebé per orgoll i una ràbia d'ulls ardent i punys tancats amb força. Al bar del Tomás, on les banquetes no tenien barra per recolzar els peus i escalar fins al seient era una humiliació primera, com tantes que venen després però vista des de més avall, des de l'estatura diminuta davant de les banquetes del Tomás. Pujar a les banquetas amb la borsa dels cascs de les cerveses, amb el vestit negant-se a cobrir les cuixes durant l'escalada i els homes del bar que observen i riuen. Amb els diners dels cascs ben agafat a la ma, sense desviar la mirada de la porta, l'acalorament es passarà amb el gust de la propina del encàrrec ben fet i al instincte queda un primer pòsit que lliga en una figura de très vèrtex els homes, els diners i el nu.
 

Els geranis de les plantes baixes sempre groguejaben, podrits d'arrel. Asegudes a nostra escala a penes ens contàvem secrets. El silenci significava tot el que calia. Ens callàvem hores i hores, però savíem tantíssim que mai s'ens acudiria preguntar cap cosa. Savíem d'òn venia la podridura dels geranis que desesperava les senyores amb llurs manils. Ens agradava. En ocultàvem al darrera de la cantonada del bloc, on cobrien a mès els arbusts, i deixàvem que el perfum dels orins tebis contra els geranis ens turbessin el sentit. El germà de Raquel i els altres nois, aquella fila de homenets en miniatura orinant amb la maldat més fresca contra els tests, contra les reixes de les finestres dels baixos. Ens agradava ver-ho. Aquella petita porció de carn lluent, rosa i allargat, com pètals grans de flor. I deixaven una humidat tan temperada llur darrera. També savíem que el germà de Raquel no s'havia caigut de la tàpia negra. I el Tomàs també ho savia.
 

No teniem secrets que contar-nos. El que no savíem era només allò que no ens podia interessar. A la tàpia negra sols podien asseure's el germà de Raquel i els altres nois. Els de la plaça de dalt hi anaven de tant en tant a barallar-se, amb pedres i amb fulles de maquinetes de fer punta. Tot i que en realitat perseguien més les cicatrius de batalla que el territori aliè. Uno que era llargarut i feixuc es va entrebancar una vegada i va caure per terra i aquella tarda vam veure un primer cos nu i la pell lluent mullada pels orins d'uns nois bestials. El germà de Raquel orinava amb la força del mar i per aixó la seva figura havia sobresortit sempre sobre la tàpia negra. A mi no m'importaba de vegades que em sorprenguès tornat a casa sola i em portés al carreró del guardamobles. No m'importava sentir que les seves mans em tocaven. Les seves mans tacades d'orins amb les quals sostenia la seva carn miraculosa.
 

Com un escarabat roig subjecte al sòl amb un pal i amb la crueltat de la força mou les potetes, s'intenta alliberar, i la pietat només, pietat per diversió, por fer cessar la tortura. Tampoc el germà de Raquel no es va ferir caient de la tàpia negra, com els escarabats poden caure des d'una tàpia i seguir camí, el germà de Raquel amb el seu miracle de carn per orinar com l'oceà podria caure mil vegades de la tàpia. El germà de Raquel, lo va aixaflar el Tomás com un escarabat i això ho saviem nosaltres. Raquel s'ens havia anat allunyant des de la seva distància de tres anys fins a una distància d'anys llum. A penes es deia sobre ella, sobre ells, sobre el Tomás i sobre ella. El seu germà, lo aixaflà el Tomás com un escarabat, i a poc a poc va anar desapareixent de les places com si hagués estat una marea que es retirés després de la plenamar. D'altres peus petjaren la tàpia negra i els geranis podrits seguíren poblant les finestres dels baixs. Però no oblidem la ferma dolçor de tou de dits subjectant la pell palpitant i muda de la seva porció de carn, fina, delicada i agresiva com cascades llarguíssimes d'un riu.
 

L'admiració arrivava gairebé totes les tardes. Els nois de la plaça amb els genolls eternament ferides. S'acostava a les escales i sense a penes paraules ens brindava els darrers turments de la seva carn, un sang roigíssim de superfície, habituat a sortir del seu curs i barrejar-se amb la pols sobre la pell. L'admiració arrivava de vegades sense ferides que oferir i llavors l'ofrena arrivava de les ungles que obríen les crostes més velles. Llavors era sang dens, fosc, negre. L'admiració era una obsesió de sang, una obsesió de carn, va sembrar més sang al barri que ningú mai no en va sembrar, va regar més carn al barri que ningú mai no en va regar. Callades. Mutes. Perqué a ninguna no ens feïen falta les paraules per entendre què ens passava a les entranyes.
 

Només una pedra va vessar una vegada gairebé tant sang. Una pedra volant, amunt, avall, queien les castanyes de l'arbre derrotades per la pedra. Un vol de pedra, una pluja de castanyes. Un vol de pedra, un cop sord entre la pluja de castanyes, un dolor al cap, mans plenes de sang finíssima i l'uniform tacat com ningú no el va mai veure. L'admiració hi va arribar amb un mocador blanquíssim i uns dits forts com dits d'home. Es va portar la nena d'uniform amb el mocador amarat nuat al cap i va tombar la cantonada del bloc. Aquell cap ensangonat, aquella breixa que regava de sang els cabells de la nena d'uniform va deixar una empremta tan profona com els dits d'home, l'admiració. La pedra pogué haver caigut en un'altra part, o pogué sencillament no haver caigut, però va assenyalar la sort i la enveja, aquell uniform de cuixa generosa. Sense que les altres poguéssim fer més que seguir matant escarabats roigs en silenci.
 

Els arbres de morera en temps de cucs eren observatori obligat. Recol·lectavem fulles per als nostres cucs, a les seves capses de sabates foradades, cuquets de seda malograts treballant en va, nosaltres mirant amb cruel inocència pels forats de les capses, el preciós treball de construir-se un capoll i fer-se arna i omplir una matinada d'ous petits les parets de la casa, ous malograts que sempre s'assequen amb el primer sol de la tarda a la finestra de la cambra. Pujar als arbres de morera, ajudant-nos unes a les altres, empentant-nos per les cames en un parèntesi, un buit de pudor per mirar-nos, tocar-nos, reconéixer-nos unes en altres. Des de les branques vèiem els jocs de la plaça i després ens veien a nosaltres i els nois venien a assetjar-nos des d'avall, a oferir-nos les seves mans brutes de terra per ajudar-nos a tornar a terra, assetjament de cavaller en petit al qual cediem sempre, tu no ens ajudis, només ell, i tots els ulls se clavaven llavors en els nostres vestits controladament indominats i unes mans calentes de brutícia, excitació i orins a la paret s'ens posaven a la carn i s'ens clavaven en califred i s'ens encongia fins i tot l'estòmac. Era un petit triomf concedit i després de vegades només pensaven en el tacte d'aquelles mans i ni tan sols recordaven donar la morera als cucs.
 

Des de les branques de les moreres seguíem a l'admiració. A penes havia tornat als seus jocs, a les seves aventures amb els altres de la plaça. Semblava embaladit amb la nena d'uniform, units pel sang, per un mocador amarat en sang, per un altre sang més petit d'un altre dolor distint. Va ser la primera vegada que succeia aquesta mena de coses. Aquells passeigs de la mà que miràvem absortes. Va ser la primera absència del barri, als pocs mesos. Un camió petit de mudança i una família sencera que abandonava el barri entre les murmuracions. No hi haurien de tornar. Començar la vida en un'altra part. La família sencera. Totes sabíem que hi havia portals amagats. Escenaris de primers dolors que mai no es terminen. Escenaris d'una vergonya de dos que després és vergonya pública. La cintura de l'uniform es va fer estreta per a uns pits subtadament distints d'uns petits pits adolescents. Una vergonya de barri i un camió de mudança. Era la primera vegada que succeia una cosa com aquella. I hi quedava una certesa: aquells dits d'home que nuaven mocadors amb força sense por de tacar-se de la carn i del sang.
 

Cada any hi venia una revetlla i tot feia olor a xurro durant tota la setmana. Al principi ens havia agradat sempre la tómbola, els regals plens de color, enormes regals que mai no ens van tocar sinó només els més petits, inversions de tots els estalvis per petites bossetes de caramels, corretjuts d'humitat, de mesos d'estar emmagatzemats. Els grans altaveus de la tómbola cantant els premis i pul·lular de parada en parada. Els anys anaven fent de la tómbola un marc, un fons, ens desplaçàvem a la música de ball per tafanejar i imitar les noies grans, que ballaven en grups, ballaven lleugeres i superficials i ens feíen anhelar la corba del maluc i els pits emergits definitivament per assenyalar el pas de la frontera fins a la dona que totes portàvem dintre.
 

El joc del festeig dels nois grans ens despertava una excitació encara inconscient i acabavem per repartir-nos a la cerca d'algú dels nois de la plaça, o dels del germà de Raquel, per que ens invités a xufles, a prendre-les al seu costat i allunyar-nos un poc secretament cap a alguna recolzada més obscura. Mai no m'agradava el germà de Raquel a les retvelles, feia olor de primeres borratxeres, sobtades i veloces, d'hora de la sesta, d'efectes que havien d'acabar-se a l'hora de tornar a casa. Feia olor de moltes més noies i besar-me amb ell era com besar-me amb tantes de nosaltres, i a la seva llengua resseca d'estòmac d'alcohol sentia les llengües de tantes de nosaltres i després havia de netejar-me la boca moltes vegades per quitar-me el gust de tantes boques. A les retvelles preferia sempre Alfonsito, el murcià, que anava a la tàpia negra amb el germà de Raquel, petit, seriós i lleig i front entretallat, que no em tocava i no em besava, com els altres. Alfonsito només m'agafava de la mà i em portava en silenci i d'amagat seguint la seva intuïció per descobrir enamorats. Espiàvem absorts aquelles parelles escassament més grans que nosaltres, sense dir-nos res, sense mirar-nos, fins a molt més tard d'enfosquit, i en separar-nos per tornar a casa jo dessitjava secretament que s'hi llencés sobre mi i furgués en totes les parts del meu cos, que se m'eriçaven incontrolades mirant els amants, i de camí a casa s'em feia insoportable fins i tot el frec del vestit, i en el buig del meu portal m'omplia jo tot sola de plaer perqué de totes maneres ja hi arribava tard, a casa.
 

La primera revetlla després d'haver-se anat del barri la nina d'uniform va tenir per primera vegada gusts nous i olors nous. Raquel havia desaparegut per primera vegadaa, teniem finalment els desitjats pits emergits. L'admiració va despertar un comportament bestial en nosaltres. Ja no en tinc records, de la tómbola, d'Alfonsito, només el ball i la cerca constant de l'admiració amb els seus dits d'home, tots els nois del ball com a instruments per despertar l'enveja. Vam ser feres. Que oloren llurs preses i llurs enemics i els ataquen amb la mateixa crueltat. Si no els sotmeten, els deixen ferits de mort. Les pitjors de les meuques trocant a la lascívia dels homes aliens. Els nois que venien d'altres parts a passar la tard al ball. Les més manses de les fembres que contemplen els llops llançar-se a dentades contra el mascle foraster que les ronda. Cal no violentar el territori marcat. No es cerquen les fembres d'altres caus. L'olor a sang va arribar a ser tan intens com l'oli de les paelles de les rostes. En aquells dies l'admiració es va fer encara més gran davant nosaltres. Aquells dits d'home van ser també els dits d'una bèstia. Dits d'artells en sang, de la ferida de les víctimes de la seva fúria, de la ferida de la propia pell oberta de copejar cent, mill, un milió de vegades l'enemic vençut.
 

Ningú no sabia d'on va sortir el ganivet. Ningú no sap si el noi va morir. L'ambulància se'l va portar a un'altra part. La darrera nit d'aquella retvella feroç el nostre silenci tenia els ulls posats en un nom només, en uns ulls d'home clavats en els nostres engonals amb més fúria que les ungles que s'arrencaven crostes seques dels colzes. Unes mans capaces de lligar mocadors amb els nusos més forts. Capaces d'enfonsar ganivets fins a l'empunyadura. Havien trobat a faltar Helena des del vespre. Però no era la primera vegada que la trobàvem a faltar. No era la primera vegada que anava amb algú noi per diners. Amb els nois d'uniform era ràpid i només calia deixar-se tocar per damunt de la roba i jo ho sabia també perqué així ens compràvem Helena i jo els cigarrets. Amb el Tomás, fins i tot després del de Raquel, ens vam veure més d'una vegada mig nues a la rebotiga, deixant-nos tocar, tocant de vegades, tan distint del que coneixiem dels nois dels geranis, dels nois d'uniform, del germà de Raquel. Jo sabia que Helena es veia tot sola amb el Tomás, i Alfonsito i jo reconeixíem amb ella en els nostres espionatges alguns clients de la parada del seu pare. Helena va arribar molt més tard d'anar-se l'ambulància, amb cops a la cara i una desgarradura en la faldilla que deixava veure les calces refregades per terra i les esgarrapades de la carn de les cames. Sabíem de quina cosa era capaç la fúria de l'admiració, un cos foraster desagnant-se amb els calçotets baixats i un altre ocupant el seu lloc entre les cames d'Helena amb la violència marcada als ulls. Helena amb la cara inflada, tota morada, Helena amb la seva vergonya de retvella, vergonya de nou mesos, vergonya de per vida, vergonya amb dos pares, mort i assassí.
 

El bloc de formigó que sempre havia estat en obres es va convertir de sobte en biblioteca. Ens reuníem davant de la porta a fumar i a veure passar la gent, les hores, les setmanes. A la biblioteca només hi entraven els del col·legi d'uniform, els altres no hi podíem trobar, a la biblioteca, cap cosa que el carrer no ens donés. Entre cigarret i cigarret fingíem que no miràvem cap a la paret on els nois d'uniform sortien a orinar, sense amagar-se, fent grans taques, grans ostentacions. Algunes vegades alguna no hi venia, no hi venia i sabíem que era a un'altra part, a algú racó, i era una ràbia enorme i un fàstic fins a l'entranya, amb la faldilla arremangada i l'olor del sexe relliscant entre les cuixes obertes i era un odi per ser ella i no nosaltres, per haver estat més ràpida aquell dia que no nosaltres, per lliurar la seva olor i el seu plaer a l'admiració mentre nosaltres fumàvem mossegant-nos els filtres i els llavis de la ràbia. La lluita per l'admiració ens feia verdaders animals i en les trobades amb ell tot era una explosió de pressa agegantada per la gelosia. Assegudes davant de la biblioteca vam veure girar el furgó que un dia va venir per portar-se'l, detingut, humiliat, amb la mirada d'un gat mullat, i semblava que sentíem que el mon s'hauria d'acabar, però va fer una tarda de sol i ens vam asseure a l'escala de la plaça, a l'ombra, a passar les hores, i a la nit, a l'hora del plaer, ni tan sols vam pensar ja en els seus braços musculosos.
 

Després de la biblioteca, els nois d'uniform s'ens acostaven amb les seves carpetes i tot seguit ens acompanyaven a casa, al portal, i nosaltres sabíem que això era brut i que ens menyspreaven, però havíem aprés fa molt, i així ens compràvem els cigarrets i en el fons sabíem que ells s'anirien del barri i allí hi hauríem de quedar només els que hi pertanyem, per això no ens importava. Les noies d'uniform mai no els van donar cap cosa i això era el nostre orgoll i no ens importava què pensessin de nosaltres. Al carreró del guardamobles m'hi portava jo algú de vegades, i tot transcorria sense dissimulacions, sense misteris, sense fingir que intentava resistir-me com quan el germà de Raquel m'hi portava temps enrere. I al carreró ens el vam trobar mort un matí.
 

Tirat sobre taques de vómits ancestrals. Amb les nafres dels braços infectades, amb les crostes de la pell supurant blanquinoses, prim, consumit. El germà de Raquel, el Tomás l'aixaflà i va anar sortint dels carrers i les plaçes, i quan hi va tornar apareixia tirat pels racons i passava les nits en bancs, en portals o per terra, tan jove, tan bonic, com nosaltres, la llum dels fanals lluent a la pell de la seva cara recolzada a les rajoles de la vorera, lluent als seus ulls mig oberts, enrogits, fixos i absents, i per això va començar a robar i el cercaven animats pel Tomás per donar-li pallisses, i un matí el vam trobar mort al carreró del guardamobles. Com un escarabat. Això no era just i ens mossegàvem els llavis de ràbia i la ràbia no ens deixava plorar com volíem. El germà de Raquel, aixafladet, ofegat. Ell, que tenia tota la força del mar a les entranyes. L'àvia, que els havia criats tots dos, se'n va anar poc després. Algunes noies del barri es van anar posant malaltes i vam començar a saber que haurien de morir d'una mort que van trobar cercant el seu plaer a l'ocean de carn que ofegava els geranis de les plantes baixes anys enrere.
 

Aquella era la forma que tenia la desesperació. L'admiració i el germà de Raquel, desapareguts per sempre, uns vestits amples que ja a penes dissimulaven l'amplària cada vegada més gran de la meva cintura sembrada. Un monstre a les entranyes, un monstre que no tendria pare, de pare desaparegut, rosegant-me i fent-me deforme, estirant-me la pell, inflant-me el ventre, i tanta vergonya, tanta vergonya. Aquella era la forma que tenia la desesperació, nua al carrer, amb el sang a les mans de la criatura de l'admiració, amb una agulla de punt a l'altra mà, l'agulla obrent-se camí suaument cap al meu ventre, ficant-m'hi l'agulla amb el puls tremolós i els ulls tancats de por i de vergonya i amb llàgrimes de por als ulls i llàgrimes de vergonya, i un dolor de sobte, un dolor de xerricar de cristalls, de ganivets que rasquen el plat, i tot aquell sang, terrible sang rajant a borbolls en fils densos, foscos, calents, i cal demanar ajuda amb la poca veu que hi quedi, amb la mà entre les cames volent sostenir el sang vessat, intentant tragar el dolor de falç al ventre, de fill segat amb falç, i arrossegar-se al carrer, demanar ajuda mentre les entranyes vomiten a poc a poc la vida del fill de l'admiració, del meu fill, del nostre fill, vomitaven el meu sang i jo m'arronsava de dolor i era nua al carrer per cercar ajuda, tota l'escala ensangonada, regada pel nostre sang de fill i de mare, el barri veient-me els pits crescuts de mare i inflamats de mort de fill, veient-me sagnar arrosegant-me, estrenyent les cames, tapant amb la mà el camí al sang, al sang de les meves entranyes, vomitant fins assecar-me, les meves entranyes buides, seques per sempre, rompudes per l'agulla, nua i humiliada i tot el fred de nuesa de tardor, els meus genolls tot junts i estrets i plens de sang, del meu sang, del nostre fill destrossat, i la meva pell en sang, humiliada, la meva pell gelada, gelada per sempre, nua per sempre.
 

La vergonya que és la forma de vida d'aquest barri, la meva vergonya. De mare secreta, nua y assassina. Recullo les flors de la primavera perqué així disfresso la meva nuesa d'anys perqué qui ha gridat el seu sang nu al carrer, amb els pits nus, amb el cos nu i en sang, s'hi queda nu per sempre. En entrar-hi amb un pom de flors fresques a la mà, l'ombra del portal em colpeja la pell dels genolls. Els portals sempre són freds i ericen la pell. Són com les esglesies dels pobles. Amb els seus sorolls de ventalls. Els meus genolls nus i el fred que puja entre les cames. Una nuesa de flor, una nuesa de tija, les meves cames. A penes sortida de la terra, amb el meu pomet de flors, amb les entranyes seques.
 

Fora corren i juguen els nens nous de la primavera, els nens que s'arrenquen les crostes davant de les nines, les nines pujades a les moreres. Sembren el barri d'escarabats morts, fills sembrats que hi va deixar l'admiració, fills del Tomás, fills d'altres pares, que pertanyen al barri perqué el reguen amb llur sang als genolls tal com ho vam fer nosaltres, els nostres sangs barrejats que alimenten les petites flors de primavera, perqué el nostre sang és sang petita, com les flors. Tots els fills del barri, com nosaltres. Els nostres fills. Són fruits imposibles. A penes taques de pistil.